L'arxipèlag canari consta de set illes i nombrosos illots. D'est a oest, les illes són: Lanzarote i Fuerteventura (illes orientals), Gran Canaria i Tenerife (illes centrals), i La Gomera, La Palma, i El Hierro (illes occidentals). Les llegendes parlen d'una vuitena illa: San Borondón, que formaria també part de les illes occidentals encara que no hi ha acord sobre la seva ubicació exacta.
L'orografia, la vegetació i els ambients són, com moltes de les espècies que les habiten, endèmics de cada illa. Així, resulta tan absurd comparar Lanzarote amb La Palma com comparar el Sàhara amb Londres, perquè cada una d'elles ofereix al visitant una riquesa particular.
Pràcticament totes les illes disposen d'un o més guetos dedicats al turisme massiu que busca el sol, la sorra i la canción del verano, i que difereixen ben poc dels tourist resorts de la Costa del Sol. Afortunadament, però, hi ha altres opcions per al visitant que l'ajuden a acostar-se una mica més als valors intrínsecs de cada illa. La xarxa de turisme rural a Canàries permet fugir de llocs com Los Cristianos.

Lanzarote

Illa negra, orfe d'arbres, núvols en constant moviment, llum i vent, pedres blanques fent línies a les carreteres, pobles encalats, volcans feréstecs i platges desertes. El nom li ve de Lanciloto Maloxelles, que la va saquejar al segle XIV. A l'illa viuen 80.000 "conejeros", i va ser declarada Reserva Mundial de la Biosfera per la UNESCO. L'activitat volcànica a l'illa arriba fins als segles XVIII i XIX: més de 300 conus volcànics i extenses regions de malpaís. Per mi: el paisatge de La Geria amb les vinyes en clots esquitxant de verd els camps negres de picón; les immensitats d'absolut silenci del Parc Nacional de Timanfaya; l'illot de La Graciosa, on hi ha dos jeeps i dos pobles de carrers de sorra; el formatge de cabra que fa la senyora Encarna a Sóo; els capvespres al garito de Playa Famara, on es troba la gent que viu cercant ones.

Fuerteventura

Illa roja, de pobles perduts, desolats, descarnats; vent i molins; platges de sorra del Sàhara, solitud, silenci, sequera; reminiscències del Marroc per totes bandes. Entre "majoreros" van estar exiliats Unamuno i Durruti. Els ramats de cabres encara són notoris (Puerto del Rosario era abans Puerto Cabras) a la més gran de les Canàries, la Maxorata, que és també la menys poblada (menys de 30.000 habitants!). Per mi: les platges desertes de dunes blanques (les millors de Canàries), amb cercles de pedra per aïllar-se del vent; l'església blanca de Betancuria; els jables de Jandía, o el Cotillo; l'esquena de drac que és l'illa des de La Pared; l'arquitectura colonial de la Casa de los Coroneles, amb tantes portes i finestres com dies té l'any.

Gran Canària

Pastís de roca solcat de barrancs, batibull d'eucaliptus en el desordre de les cases penjades als desnivells, carreteres de corbes que no s'acaben mai i que fan que tot estigui lluny; pinars, tabaibes i records de laurisilva. L'antiga Tamarán és l'illa més antropitzada, tot i que el seu terreny abrupte, modelat per l'erosió, dificulta les comunicacions dels "canariones". La capital, Las Palmas, és una ciutat amb totes les de la llei, (especialment per tots els defectes que concentra!). L'activitat humana va arrassar els boscos de laurisilva, i actualment queden tres (tres!) barranquets amb taques de bosc de llorer. Per mi: Tejeda i la seva Fiesta del Almendro; el frangocho (beguda de llet d'ametlles amb canyella i taronja); el pinar de Tamadaba; l'omnipresència sinistra del Roque Nublo; el frondós Barranco Oscuro, que sorgeix del no-res.

Tenerife

Paisatges contradictoris: boscos de pins, turistes desubicats, deserts d'alta muntanya, penyassegats inaccessibles, poblets impossibles, ciutats industrials, plantacions de plataneres. La diversitat de Nivaria és el reflex de la seva història geològica, que va fer que tres illes diferents s'unissin amb l'erupció del Teide. A Tenerife es combinen l'activitat portuària de Santa Cruz i el frenètic turisme de Los Cristianos amb el silenci dels cims nevats del Teide i dels fantasmagòrics boscos de laurisilva del massís d'Anaga, submergits al mar de núvols. Per mi: els penyassegats de Benijo; les garbanzas de Casa Ramiro; el massís de Teno, entre fars i laurisilva; els capvespres a Los Órganos o a la carretera que recorre la carena des del Teide fins a La Esperanza; els balcons canaris de l'Orotava; la Cueva del Viento.

La Gomera

Densos boscos de laurisilva i boires, barrancs, despoblament, silbos i silencis. La proximitat entre La Gomera i Tenerife va propiciar el seu despoblament i en conseqüència que els boscos originals quedessin intactes: els millors boscos de llorer de l'arxipèlag són els gomers de Garajonay. El nom de Garajonay s'origina en una llegenda guanche: Gara i Jonay, dos amants prehispànics, en veure el seu amor frustrat per l'oposició dels pares d'ella, es van travessar els cors amb una branca de llorer al cim que ara porta els seus noms. Com Gran Canaria, La Gomera és un pastís solcat de barrancs, abrupte i solitari. El port de San Sebastián va ser visitat per Colom en els seu camí cap a les Índies, i el poble encara manté l'encant i el silenci d'un destemps difícilment ubicable. Per mi: els tortuosos camins de Garajonay entre boires; la Plaza de las Américas a mitja tarda; el mar de núvols amb el Teide i el Pico Viejo al fons ; el regust monàstic dels carrerons de San Sebastián; els verds obscens del palmeral d'Arure.

La Palma

Alta muntanya a tocar del cel, boscos de pins i un volcà que encara fumeja, aigua, camins, gorges i tarteres. L'orografia de Benahoaré ("la terra dels avantpassats") és la més espectacular de l'arxipèlag: la Caldera de Taburiente ocupa bona part de l'illa, en forma de conus volcànic obert per l'estret pas del Barranco de las Angustias. Dins la Caldera hi ha boscos i rius, i els cims circulars s'enfilen fins als 2.426 m del Roque de los Muchachos, el punt de l'hemisferi nord des d'on el cel s'observa amb major nitidesa. De fet, La Palma és l'illa més alta del món considerant la seva alçada respecte la seva superfície! Al 1971, el Teneguía va entrar en erupció i va obsequiar els "auarites" amb un nou tros d'illa. Per mi: la vista rematadament colpidora des del Roque de los Muchachos damunt el mar de núvols i el cel de les nits sense lluna; les gorges del Barranco de las Angustias; el casc antic de Santa Cruz.

El Hierro

Penyassegats inaccessibles, vent, malpaís feréstec, cims coberts de pinar i de laurisilva, mar, sabines retorçades, miradors a cada corba, pobles minúsculs, horitzó. En el món antic, Esseró era considerada el confí de la terra, a la vora d'un mar tenebrós: el meridià 0 passava pel far d'Orchilla abans de fer-ho per Greenwich. El Hierro és un paradís de menys de 8.000 habitants que combina una mica de tot el que hi ha a Canàries. És tan petita que des de gairebé qualsevol punt es domina la totalitat de l'illa. El vent continu ha modelat les sabines fins a doblegar els seus troncs, fent-los símbols de l'illa. Per mi: les piscines naturals del poblat primitiu del Pozo de las Calcosas; l'aigua de les immersions des de la Restinga; el formatge fumat; els capvespres a l'hotel més petit del món; les lapes amb Viña Frontera i l'anguila acabada de pescar de casa Carlos; la carta de casa Juan; el paisatge fantasmagòric del Garoé; els petroglifs del Mar de las Calmas; la solitud del far d'Orchilla.

San Borondón

La isla non trubada o encubierta... l'illa invisible que apareix i desapareix, la vuitena de l'arxipèlag. Sant Brandà va ser un irlandès que va viure entre 484 i 578. Va fundar monastirs i va predicar a la Bretanya i al País de Gales, i finalment va decidir salpar amb els seus acòlits a la cerca de la terra promesa. Va navegar durant set anys, i la seva perseverància es veié recompensada en trobar una illa plena d'anacoretes, sants i monjos perfectes. El temps va passar, i alguns imaginaren que aquell tros de terra formava part de les Canàries. La llegenda de sant Brandà, lluny de perdre's, quedà escrita en un manuscrit del segle X (Navigatio Sancti Brandani), i va alimentar els cervells de molts rodamons del segle XV. En aquella època en què Granada encara era a mans sarraïnes, es creia que l'illa tornaria a aparéixer quan tota Espanya tornés a la fe catòlica. Al segle XVI, el segle dels Descobriments, els navegants - i les autoritats - decidits a trobar l'illa, van organitzar nombroses expedicions que resultaren infructuoses. Els habitants de La Palma i El Hierro insistiren durant anys a dir que la veien, i encara ara hi ha qui la segueix veient, de tant en tant... però de moment segueix essent només una llegenda.

Comentaris a Webmistress

Vols saber qui sóc?